CONVIVÈNCIA AMB ADOLESCENTS
«Socors, tinc un fill adolescent!!» és molt inspirador el títol del llibre de Bayard i Bayard, que expressa el sentiment de molts pares i mares en moments crítics de la parentalitat en aquesta etapa. Obres com aquesta han estat d'una gran ajuda per a molts progenitors a l'hora de comprendre les especials característiques d'aquest període i orientar la seva actuació.
Els mesos de confinament han confrontat intensament a pares i fills que estan en edat de començar a «fer la seva» o «de les seves», transgredint les formes o les normes establertes a les llars. La inversió d'horaris, l'excés de pantalles, caos a l'habitació...
El «deixar de creure/fer cas» fa saltar espurnes a moltes famílies, especialment en les que els pares o tutors no s'adonen que, en realitat, estan passant a «creure» en ells mateixos o elles mateixes, o els que ho veuen, però no ho accepten o no toleren les formes. Són difícils d'acceptar algunes respostes d'autoafirmació, que combinades amb el canvi hormonal, donen molta intensitat a certs episodis!!
«El que se sembra a la infància es recull a l'adolescència», es diu, pel que fa a l'adquisició de límits, normes de conducta o hàbits de cura personal, etc. com també es recullen els fruits del vincle afectiu que s'hagi establert amb el fill o la filla, que condicionarà l'actitud d'aprenentatge dels fills i filles cap als pares o tutors.
I tot i que, mentre són menors convé anar ensenyant-los, a l'adolescència toca començar a confiar en la seva manera de fer per que passin a assumir, progressivament, responsabilitats de la seva vida i el seu desenvolupament. Aquesta és la tesi, també, del llibre anomenat, de Bayard i Bayard.
L'exercici educatiu parental ha de ser un contínuum, una progressió en sentit invers, és a dir, cal anar de major a menor suport, orientació i control. La capacitat d'influència, el lideratge positiu i els suggeriments seran eines més efectives, per exemple, per aconseguir la participació en les tasques domèstiques del fill o filla adolescent, que les esbroncades, sancions o recriminacions.
Sempre és desitjable la col·laboració positiva dels pares en el procés de fer-se grans i sovint cal «fer l'ull gros", mirar a una altra banda o fer-se el sord, si amb això s'evita la confrontació inútil, que només fa malbé la relació i que desqualificaria conductes o fets que solen ser intents maldestres d'autoafirmar-se, o falta de control d'impulsos, vinculada a la pujada hormonal.
És preferible posar el focus en què fan correctament o adequada, reconèixer el seu intent, la seva actitud, etc. Hem de tenir present «que està aprenent a ser adult» i que cal que l'ajudem a fer-ho, amb propostes de millora, si convé!!
Aquesta premissa queda reforçada per la perspectiva neurològica, ja que ara se sap que a l'adolescència es produeix una nova fase (significativa) de maduració cerebral i que la transformació neuronal es veurà condicionada per la qualitat de les relacions afectives que el noi o noia tingui amb els progenitors o cuidadors principals, que deixaran empremta en les àrees cerebrals específiques de l'afectivitat i amb repercussions en les dimensions de la cognició i el comportament social, entre d'altres.
En la transformació d'infant a jove, s'està configurant la personalitat preadulta, i una dinàmica familiar disfuncional generarà un patiment poc saludable, especialment pel jove que està en procés de maduració. No és tan important el que passa a les famílies, com la forma en què passa.
Tot i ser un gran repte, fer de mare, pare o tutor d'adolescents pot ser una experiència molt gratificant i enriquidora!
